Jo volava, volava per sobre dels rius i dels castells, volava per sobre dels camins, dels dracs i de les princeses, dels prínceps, dels reis… volava immensa, riallera, virant cap a la dreta, cap a l’esquerra, el món era meu, i cap senyor feudal no podia aturar aquell vol esbojarrat, que detenia només quan a mi em venia de gust en qualsevol roca, en qualsevol platja deserta, plena de tortugues i gavines, per tornar a enlairar-me, agafant embranzida de nou. I jo era com la mestressa del món. Em semblava que amb les meves ales i el meu imponent bec tenia més poder que ningú, perquè podia volar, i que ningú mai no em podria dir res… Què lluny quedaven les penes, les tragèdies, els mals de cap diaris…
Il·lustració: Alambins ©
Així que aquell matí, quan vaig despertar d’aquell magnífic somni, vaig esclafar el despertador contra la paret. No tornaria a aquella merda d’oficina, on quatre mal parits s’escaldaven el cervell només per poder guanyar més diners i alimentar el seu ego prepotent. Vaig esmorzar els meus cereals amb llet i aquell dia m’hi vaig posar xocolata. Llavors vaig entrar a internet: parapent, caiguda lliure, paracaigudisme… Les fotos de la gent caient en un lloc o un altre eren meravelloses. Em vaig fregar les mans: hi havia moltes coses a fer. I vaig entrar a l’oficina virtual del meu banc: sí, encara tenia uns bons estalvis. Em podria apuntar a uns quants cursos per després poder fer-ho per la meva banda. Volar, volar, volar… en diferents estils, en diferents llocs… I quan els diners s’haguessin acabat, no estiraria la corda perquè s’obrís el paracaigudes. Deixaria que el vent em fes volar un cop més.
